...tot llegint filosofia

quadern desordenat de materials

Sentir nostàlgia d'un lloc on no hem estat...

xavier | 07 Abril, 2007 15:46

Com és possible això?, es demana el jove Ernesto Guevara, encara no el mitificat Che, a la preciosa pel·lícula Diarios de motocicleta (2003). A mi em passa, amb el París del 68, el Berlin del 89, la Primavera de Praga, i esper que no em passi amb la Roma del 2007, perquè en sentiré molta nostàlgia...

Sigui el que sigui, davant qualsevol monument de cultura no oblidem també que és un document de barbàrie...

Preguntes d’un obrer davant un llibre

Bertold Brecht

Tebes, la de les Set Portes, qui la va a construir?/ Als llibres figuren els noms dels reis./ Varen arrossegar els reis els grans blocs de pedra?/ I Babilònia, tants de cops destruïda,/ qui la va tornar construir, un altre cop?/ A quines cases de la daurada Lima/ vivien els obrers que la varen construir?/ La nit en què va ser acabada la Gran Murada de la Xina/ on anaren els picapedrers?/ Roma la Gran és plena d’arcs de triomf. Qui els va aixecar?/ Damunt qui varen triomfar els Cèsars?/ Bizanci, tan cantada, tenia només palaus per als seus habitants?

A la fabulosa Atlàntida, i tot, la nit en què la mar se l’empassava,/ els habitants clamaven demanant auxili/ als seus esclaus./ El Jove Alexandre va conquerir l’Índia. Ell tot sol?/ Cèsar va vèncer els gals. No duia amb ell ni tan sols un cuiner?/ Felip II va plorar en enfonsar-se la seva flota./ Ningú més no va plorar?/ Frederic II va guanyar la Guerra dels Set Anys./ I qui la va guanyar, a més?/ Una victòria a cada pàgina./ Qui cuinava els festins de la victòria?/ Un gran home cada deu anys./ Qui pagava les seves despeses?

El somni és la realitat (Censier, París, 1968)

xavier | 03 Abril, 2007 17:11

Al maig del 68 fins i tot les parets parlaven. Les feien parlar els mateixos joves estudiants que afirmaven que sota les llambordes ("adoquines", ho he hagut de cercar perquè desconeixia la paraula llamborda) hi havia la platja. No trobaren la platja però deixaren olor de calitja durant un temps, fent entrar aire o vent de tramuntana al laberint social d'aquells moments. Ara les parets diuen altres coses, diferents, senzillament, a aquelles. Jo encara escolto les del 68. Les d'ara parlen massa fort, d'una manera massa violenta (i mirau que el 68 era el 68).

Un dels darrers comentaris (em permet respondre'l des d'aquí) parlava sobre pessimisme o optimisme. No ho sé. Jo estic decebudament il·lusionat o il·lusionadament decebut. La tristesa ("desdibuixada", "desconeguda" -Llach) és bona companya de viatge, sempre que dormim en habitacions separades (García Montero). L'alegria és necessària a l'àmbit de la convivència ("ses òrbites en sincronia" -Antònia Font), el somriure més que mai i la paraula amable i generosa. Donem sempre la paraula. La millor paraula és la paraula donada. Defensem, també, l'alegria (llegiu si teniu temps per perdre -que és el temps millor aprofitat- el poema de Mario Bededetti Defensa de la alegría).

Què més deien les parets? (ho escrit malgrat hi ha qui no ho vulgui escoltar)

 (Segueix)
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb