...tot llegint filosofia

quadern desordenat de materials

HiaFia: Descartes clausurat

xavier | 23 Març, 2009 18:34

Resta l'ànima. Li diguem ànima, li diguem ment, li diguem el que li diguem a aquesta cosa que ni tan sols sabem si tenim, ni tan sols si existeix. La ciència ens parlarà en termes de dendrites i axons, la filosofia, de dualismes més o manco integrats, la poesia ens en parlarà amb més llibertat i la veritat entesa d'una altra manera.

I és que alguna cosa en mi hi ha. I Descartes, amb la meditació del cogito, la radiografia. La seva, de forma certa. Potser de cap altra, però de la nostra ("que ens respira") no en podem dimitir. I d'aquí la seva importància, d'aquí que importi. Una alumna meva em va reivindicar Descartes per reivindicar la certesa de les seves conviccions (o no eren conviccions?). Potser sigui una de les més pertinents (o no era pertinent?) apropiació de la meditació cartesiana. Ella ho sabria explicar més bé que jo.

Unamuno, a Del sentimiento trágico de la vida:

"Encara que ho creguem per autoritat, no sabem que tinguem cor, estómac o pulmons mentre no ens fan mal, ens oprimeixen o ens angoixen. És el dolor físic, o si més no la molèstia, el que ens revela l'existència de les nostres pròpies entranyes. I això mateix passa també amb el dolor espiritual, amb l'angoixa, ja que no ens adonem del fet de tenir ànima fins que ens fa mal."

 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb