...tot llegint filosofia

quadern desordenat de materials

RIM (mirar anotacions anteriors)

xavier | 29 Març, 2007 17:04

Les persones som complexes. Què hi farem... És el que ens fa patir, entristir-nos, i també ser feliços. Aquells que treballen investigant en Intel·ligència Artificial viuen en la quimera de poder fer de la intel·ligència humana (intel·ligència minúscula i potser miserable) un algoritme. Com es sentirien de frustrats si entenguéssin que la intel·ligència humana és això, humana. Quants recursos econòmics s'hi perden, que podrien dedicar-se a investigació mèdica o educació. El món està molt malament. Els ordinadors, si arriben a poder, ploraran aigua destilada, per tal que no es rovellin els circuits. Nosaltres seguirem plorant (també d'alegria) llàgrimes del color dels somnis... (Segueix)

No havia perdut l'esperança

xavier | 29 Març, 2007 15:40

I l'he trobat: l'exemplar del Diari de Balears del passat 21 de febrer (2007, no?) on apareixia l'entrevista a Luis García Montero. L'havia deixat tan ben preparat, per començar la categoria sobre filosofia i poesia amb l'entrevista, que va amagar-se i no ha volgut tornar a sortir fins avui, com un caragol de plastilina que s'alimenta de gominolas...

García Montero va fer un recital (o unes lliçons poc magistrals però magisterials) de poesia a Ciutat. Alguns cursos hi anaren però jo no vaig poder-los acompanyar perquè tenia una prova escrita amb un curs de segon, als quals els hauré d'estar eternament agrait perquè així vaig anar-hi l'horabaixa del dia anterior, també a sentir-lo recitar, parlar i enamorar; molt accecible ell, vaig poder acostar-m'hi i demanar-li em dedicàs un llibre (qüestió de fetitxisme perquè no pens vendre'l mai). I a més, vaig poder afegir teranyina a l'amistat amb un bon company de l'IES, amb qui compartim poetes, poesies i altres afinitats apologètiques...

Montero: "La poesia és necessària en temps de molta barbàrie"

N.A. Palma. Diari de Balears, 21/02/2007

"La poesia s'equivoca tant quan es tanca sobre si mateixa com quan es perd el respecte, abandona el rigor i cerca el populisme demagògic".

Amb aquesta rotunditat va parlar ahir Luis García Montero (Granada, 1958), màxim exponent de la poesia de l'experiència, després de la lectura que va protagonitzr ahir al Centre de Cultura Sa Nostra de Palma.

"El gènere fa olor massa a tancat, especialment quan es desconnecta de la vida i de l'actualitat", va afirmar el poeta, catedràtic de Literatura i assagista granadí, que així mateix advocà per "una poesia rigorosa que faci ús del llenguatge de la col·lectivitat i parli dels assumptes que interessen a la gent, que són l'amor, el dolor, la por i l'amistat".

Antologia

García Montero, Premi Nacional de Literatura el 1994, ja ha celebrat els 25 anys des que publicà el seu primer llibre amb l'antologia Poesía (1980-2005). En revisar el seu treball anterior, l'autor andalús va reconèixer haver vist reflectit "el jove universitari dels darrers anys del franquisme, que pensava que la democràcia era una panacea que ho havia de solucionar tot. Després, el jove que va comprendre les contradiccions de la democràcia i ara la persona que decideix no ser ingènua però tampoc renunciar als seus somnis o caure en el cinisme", afegí.

Amb una poesia que ell mateix va considerar com a "ideològicament compromesa", va reconèixer sentir-se "consolat" de les seves "limitacions poètiques" en estar dedicat "a un gènere necessari en temps de barbàrie com els que tenim avui en dia".

Respecte de la seva visió de la democràcia actual, García Montero va manifestar la necessitat d'apostar per l'"aprofundiment de la democràcia", la qual no va dubtar a qualificar de "malalta".

García Montero afegí també que aquells que se senten demòcrates avui dia no poden tenir por d'aquesta democràcia, ni tampoc poder manipular cap dels seus mecanismes. "Hi ha vegades que el que es perd a les urnes s'intenta guanyar amb els plets de la justícia, trencant així el poder juudicial, el que em sembla manipular la democràcia", va sentenciar l'escriptor natural de Granada.

Set idees: 1.- rigorositat en la poesia: precisió i preciositat; 2.- amor, dolor, por i amistat: Epicur i tota la tradició filosòfica?; 3.- diagnosi de la barbàrie del món actual: necessita de la bellesa, sigui el que sigui la bellesa, enfront a la realitat sagnant; 4.- profunditzar la democràcia: a tots els àmbits, en la convivència, en les aules, en els centres; 5.- democràcia malalta: demediada, menystenida i a vegades malbaratada; 6.- compromís ciutadà en un temps de manipulació dels nostres drets per part de diterminats sectors polítics; i 7.- m'agrada més el 7 que el 6.

García Montero parlà aquell dia de la relació entre actitud poètica i compromís cívic. Va reconèixer que la política molt sovint és bruta, s'embruta i embruta. Però renunciar-hi és pitjor, perquè la deixa en mans d'aquells que no tenen escrúpols. Per això, d'una forma que em va semblar maquíssima, afirmà que no s'ha de renunciar als somnis (a la utopia), però, en la mesura que realitzar la utopia pot portar també a la barbàrie, decidí conservar els somnis, sempre dormint en habitacions separades. Per això va escriure un llibre preciós: Habitaciones separadas. Un poema.

 (Segueix)

I en el somriure, la revolta... (Llach)

xavier | 29 Març, 2007 15:24

Avui toca horabaixa de comerç just. Massa bé. Així tenc temps per pensar, llegir, i actualitzar una miqueta això. Actualitzar? Posar a dia d'avui? Paradoxal afirmació en un bloc de filosofia, que sembla que sigui cosa del passat.

I puc escoltar a Llach, que ens recorda que el més petit gest pot ser significatiu, que ens convida a revoltar i revoltar-nos amb un somriure...

Comerç Just, una curolla de joventut, època que va acabar parint (La era estápariendo un corazón) una botigueta modesta i humil que ens porta més d'un mal de cap i mil i una alegries (cap d'elles econòmica!) i que té com a objectiu final desaparèixer, perquè s'hagi acabat la injustícia del sistema econòmic actual. Joventut que s'il·lusionava i pretenia il·lusionar... I tot just hem començat. I jo encara no sé què n'he de fer, de la meva vida.

 (Segueix)

Filosofia, poesia i música

xavier | 23 Març, 2007 20:00

ANIMAL D'ESPERANCES I MEMÒRIA

Animal d'esperances i memòria/ No he volgut ser humà d'altra manera,/ No he volgut ignorar i resignar-me/ A ser, poc més poc menys, com una fera.

Límits, conec molt bé tants i tants límits./ I visc pugnant contra aquests límits. Límits./ Sol i acompanyat prove de ser útil/ Amb cançons d'amor, amb cancons de lluita.

Inventari incomplet de temps i vida.

Refaré aquells camins que vaig fer sol/ Ara que amb tu sé que sóc més lliure./ I amb les últimes ratlles del dibuix/ Miraré el mar, escoltaré els meus morts,/ Ombres estimades que en mi habiten./ Negaré decepcions, continuaré esperances.

Això canta Raimo, i a mi em remet a allò tantes vegades parlat a classe sobre l'ésser humà, present de transformació d'un passat heretat i d'un futur projectat.

I la noció de límit, que ens entrampa, però a la vegada ens possibilita ser el que som...

Facem gestos de lluita, i de somni, per recompondre la realitat danyada, qualsevol gest, el més insinificant, perquè "el mayor bien es pequeño, que toda la vida es sueño y los sueños, sueños son."

Com l'aire que exigim tretze vegades per minut (comprovau-ho)

xavier | 20 Març, 2007 18:02

Li dec a en Sergi, del departament de Llengua i literatura castellana, haver-me recordat la preciosa poesia de Celaya i per això, abans de penjar els poemes/poetes que hem llegit avui dematí, per això mateix, perquè ja els hem llegit, vull ex-posar (posar a fóra, treure'm de mi per compartir-lo, com ho ha fet ell, amistat trobada, afí, i futura).

Gabriel CELAYA

La poesía es un arma cargada de futuro

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante/ más se palpita y se sigue más acá de la conciencia,/ fieramente existiendo, ciegamente afirmando./ Como un pulso que golpea las tinieblas/ que golpea las tiniebas.

Cuando se miran de frente/ los vertiginosos ojos claros de la muerte/ se dicen las verdades:/ las bárbaras, terribles, amorosas crueldades,/ amorosas crueldades.

Poesía para el pobre, poesía necesaria/ como el pan de cada día,/ como el aire que exigimos trece veces por minuto./ Para ser y en tanto somos, dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan/ decir que somos quien somos,/ nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno./ Estamos tocando el fondo, estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo,/ cultural por los neutrales/ que, lavándose las manos, se desentienden y evaden./ Maldigo la poesía de quien no toma partido:/ partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren/ y canto respirando./ Canto y canto y cantando más allá de mis penas,/ de mis penas personales,/ me ensancho, me ensancho.

Quiero daros vida, provocar nuevos actos,/ y calculo por eso, con técnica, que puedo./ Me siento un ingeniero del verso y un obrero/ que trabaja con otros a España, a España en sus aceros.

No es una poesía gota a gota pensada./ No es un bello producto. No es un fruto perfecto,/ es lo más necesario: lo que no tiene nombre./ Son gritos en el cielo y en la tierra son actos.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan/ decir que somos quien somos,/ nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno./ Estamos tocando el fondo, estamos tocando el fondo.

Foquets i foquetes de 1er i de tot arreu

xavier | 20 Març, 2007 17:47

Us deix el text de Galeano que hem llegit avui dematí. No ens importi ni el tamany ni el color, però procurem no ser focs tontets, d'aquells que ni fan llum i cremen; sinó d'aquells que cremen la vida i encenen als altres... I si algun dia em veis tontet, enceneu-me... Gràcies...

 (Segueix)

Llibertat és una paraula enorme [Benedetti]

xavier | 20 Març, 2007 17:39

L'altra dia a classe de 1er em vaig comprometre a facilitar aquest text, de l'escriptor uruguaià Mario Benedetti, "Libertad es una palabra enorme", relat del seu recull Primavera con una esquina rota. Parlàvem de la relació entre llenguatge, pensament, coneixement i ciència, i de com el llenguatge té una sèrie de característiques com l'ambigüitat, l'equivocitat i la possibilitat de mentir (i d'imaginar) que problematitzen el fet que la ciència sigui l´únic discurd legítim per referir-se a la realitat, una realitat complexa, rica i diversa... Com que vivim en un temps d'incertesa, en un temps amb molts de caires romputs, massa caires romputs, tal vegada, per no entristir-nos val la pena recuperar el text de Benedetti.

 (Segueix)

Sobre acadèmia i aprenentatge

xavier | 20 Març, 2007 17:24

El curs passat vaig escriure un article per a la revista de l'IES, malauradament malaurada, que era més o manco una declaració de principis, modesta i poc pretenciosa sobre el que entenc que ha de ser un IES.

Ara, escoltant Silvio, em preocupo per aquells a qui tan sols els interessa l'aspecte acadèmic de l'IES, que precisament per això pot deixar de ser "acadèmia" en el sentit clàssic de la paraula. El perill de pensar que tan sols és valuós allò que s'aprén a dins una aula i dit per un professor, quan el que importa és aprendre, viure i conviure, inquietar-se, encuriosir-se: aprendre aprendre's i aprendre'ns.

Si no hi ha el perill de pensar tan sols que "libertad es una palabra aguda, muerte es llana y cárceles es esdrújula, olvidando poner el acento en el hombre", parafrasejant Benedetti. Perquè a ser persones també cal aprendre'n i això no surt als llibres de text.

 (Segueix)

Paradoxa mafaldiana 1

xavier | 18 Març, 2007 19:19

Diu un proverbi xinés que "quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit". Mentre jo corregeixo proves escrites, quaderns, treballs i comentaris, intentau fer jugar aquestes dues propostes...

Paradoxa mafaldiana 1

Ètica: nota de l'examen

xavier | 13 Març, 2007 16:03

ja ho direu

Com Blas de Otero

xavier | 11 Març, 2007 19:30

Escribo

en defensa del reino

del hombre y su justicia. Pido

la paz

y la palabra. He dicho

«silencio»,

«sombra»,

«vacío»

etcétera.

Digo

«del hombre y su justicia»,

«océano pacífico»,

lo que me dejan.

Pido

la paz y la palabra.

BLAS DE OTERO

Reivindicació de la paraula: precisa, preciosa, no violenta, amable i compromesa

xavier | 11 Març, 2007 19:17

Avui és el dia de la RIM: "República Independiente de Millás".

Juan José MILLÁS

EL PAIS, 16/2/7

La barba

De entre las expresiones relacionadas con el pronóstico del tiempo, quizá la más neutral sea aquella que dice "cielos parcialmente nubosos con posibilidad de precipitaciones". Hay que tener mucha cabeza para mojarse tan poco. Si uno encontrara una fórmula semejante para moverse por la vida, sería aceptado en todos los colegios profesionales, en todos los partidos políticos, en todos los cenáculos. Y hay gente que lo consigue. Hay personas a las que les preguntan si creen en Dios y responden que cielos parcialmente nubosos con posibilidad de precipitaciones, lo que agrada por igual a todas las confesiones religiosas. Y si se trata de opinar sobre la actualidad, disponemos de un ejército de contribuyentes partidarios de los cielos parcialmente nubosos con posibilidad de precipitaciones.

 (Segueix)

Dubte metòdic o dubte escèptic

xavier | 11 Març, 2007 19:06

A història de la filosofia afinarem tota aquesta qüestió, però arrel d'una de les discusions (en el sentit de conversa, de dissertar...) que s'estan produint en els comentaris (i que no s'acabi mai) hi ha qui ha comentat que "cal ensenyar a dubtar d'allò que hom ensenya" (paràfrasi d'una citació d'Ortega y Gasset -estimat Ortega- que m'apropio sense cap problema). Dubtar fa por, perquè trenca les nostres seguretats quotidianes, però també ens obri la possibilitat de totes les coses...

Juan José MILLÁS

EL PAIS, 26/1/7

La duda

Me contaba un amigo que con ocasión de las pasadas fiestas navideñas le había regalado a su hijo un Diccionario de dudas. Y ahora, añadió mientras tomábamos una cerveza, no sé si hice bien, quizá es como pedirle que deje de consultármelas a mí, por lo que tengo la impresión de haber dimitido de padre. Se refería al diccionario de Manuel Seco, que yo utilizo desde siempre. A veces lo leo si necesidad de que me acometa una duda, por vicio, pero también porque soy un poco obsesivo y me gusta poner la venda antes que la herida. El otro día, errando por sus páginas, descubrí que el plural de la nota musical fa es fas, no faes. La FAES es una fundación que no admite el plural, porque si hubiera más de una el mundo se habría acabado. En cambio, preces, que significa "oraciones o súplicas", sólo admite el plural. El singular, prez, quiere decir "estima, gloria, honor". Seco añade que su uso es exclusivamente literario. En cuanto al género, es ambiguo, pues se dice indistintamente el prez o la prez. A mí me suena mejor "la prez", me hace más gracia, pero no renunciaría a escribir "el prez", depende del contexto. Cosas de este tipo me ayudan a pasar la tarde.

 (Segueix)

Estic estupefacte!

xavier | 11 Març, 2007 18:37

No és encara el que havia promés, però el tenc en compte.

Incideix aquest en la qüestió de la normalitat (no sé si ja ho havia posat o no a un altre post (?) i segur que jo estau cansats de sentir-m'ho dir a classe...

Millàs, com Foucault, problematitza la idea de normalitat: allò normal s'associa amb allò adequat, allò correcte. Però què és normal? El que fa la majoria? La majoria fa les coses adequades? És el que passa normalment? Que passi normalment no vol dir que sigui normal: és normal que es mori un infant cada tres segons al món com a resultat de la pobresa (segons el programa de Nacions Unides per al desenvolupament)?

Juan José MILLÁS

DdeM, 7/3/7

Una dificultad añadida

El estupor no está reñido con la rutina. Hay gente que nace estupefacta y muere estupefacta. Hay individuos que no se adaptan nunca a la realidad. Hay personas que vienen al mundo sin euroconector de serie, sin vínculo para el USB, sin red. O sea, que no todo está conectado, como dicen los místicos. Las oficinas están llenas de sujetos desconectados. Los ves ahí, cumpliendo dócilmente un horario, haciendo un alto para desayunar a media mañana, saliendo a fumarse un cigarrillo a pie de calle, y parece que son como todos nosotros, que forman parte de la malla mística, de la red contemplativa, de la conspiración biológica en marcha. Pero no. Pese a las apariencias, están solos, más solos que la una. Están solos incluso cuando celebran el cumpleaños del niño, las bodas de plata de los padres, la primera comunión de la sobrina. Están solos cuando van y vuelven del trabajo en el autobús atestado, cuando entran en casa, cuando ven la tele junto al suegro y la suegra, cuando van al supermercado, al cine, al fútbol, al parque, al polideportivo.

 (Segueix)

Mobilització ciutadana

xavier | 10 Març, 2007 16:19

PROU!
«Anterior   1 2 3 ... 19 20 21 22 23 24 25 26 27  Següent»
 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb