xavier | 23 Març, 2007 21:00
ANIMAL D'ESPERANCES I MEMÒRIA
Animal d'esperances i memòria/ No he volgut ser humà d'altra manera,/ No he volgut ignorar i resignar-me/ A ser, poc més poc menys, com una fera.
Límits, conec molt bé tants i tants límits./ I visc pugnant contra aquests límits. Límits./ Sol i acompanyat prove de ser útil/ Amb cançons d'amor, amb cancons de lluita.
Inventari incomplet de temps i vida.
Refaré aquells camins que vaig fer sol/ Ara que amb tu sé que sóc més lliure./ I amb les últimes ratlles del dibuix/ Miraré el mar, escoltaré els meus morts,/ Ombres estimades que en mi habiten./ Negaré decepcions, continuaré esperances.
Això canta Raimo, i a mi em remet a allò tantes vegades parlat a classe sobre l'ésser humà, present de transformació d'un passat heretat i d'un futur projectat.
I la noció de límit, que ens entrampa, però a la vegada ens possibilita ser el que som...
Facem gestos de lluita, i de somni, per recompondre la realitat danyada, qualsevol gest, el més insinificant, perquè "el mayor bien es pequeño, que toda la vida es sueño y los sueños, sueños son."
Som contingent... què hi farem!
Us podeu orientar per aquest bloc, més bé o més malament, amb l'entrada "Guia per a perplexos" de 26 de gener de 2008.
| « | Desembre 2008 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
| 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
| 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
| 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
| 29 | 30 | 31 | ||||
La vida es sueño
Sergi Atienza | 29/03/2007, 08:59
Des d'aqui vull felicitar a en Xavier per fer arribar als alumnes un text tant complex, i a la vegada tant viu, com el de Calderón. No sé com el tracta a classe però el conec (i cada dia el reconec més!)i n'estic segur que en sap treure profit. Quan he llegit la referència a aquesta obra no he pogut evitar recordar la representació que fa uns set anys vaig veure a Lleida de la mateixa per part de la Compañía Nacional de Teatro i com tots els que hi assistirem vam quedar noquejats literalment per la força (estava dirigida per en Calixto Bieito) i per la poca distància temporal que ens separava de Segismundo, un home tancat, amb una limitada visió de la vida i amb una força capaç de crear un món de somni que ens fa treure els colors. Hi ha certs moments en què volem ser Segismundo i no ens importa la seva ira, tot i que som éssers tranquils, perquè volem conèixer un món semblant als somnis on es pugui pensar en la realitat, i cridar dient coses.
Bé, no em vull posar dramàtic, pero confio en què els alumnes que hagin eescoltat en Xavi a classe tinguin la mateixa sensació que vaig tenir jo aquell dia, jo, un jove que només tenia la mirada fixa des de la fila setze i que veia i no només mirava. Salut.