...tot llegint filosofia

quadern desordenat de materials

El somni és la realitat (Censier, París, 1968)

xavier | 03 Abril, 2007 17:11

Al maig del 68 fins i tot les parets parlaven. Les feien parlar els mateixos joves estudiants que afirmaven que sota les llambordes ("adoquines", ho he hagut de cercar perquè desconeixia la paraula llamborda) hi havia la platja. No trobaren la platja però deixaren olor de calitja durant un temps, fent entrar aire o vent de tramuntana al laberint social d'aquells moments. Ara les parets diuen altres coses, diferents, senzillament, a aquelles. Jo encara escolto les del 68. Les d'ara parlen massa fort, d'una manera massa violenta (i mirau que el 68 era el 68).

Un dels darrers comentaris (em permet respondre'l des d'aquí) parlava sobre pessimisme o optimisme. No ho sé. Jo estic decebudament il·lusionat o il·lusionadament decebut. La tristesa ("desdibuixada", "desconeguda" -Llach) és bona companya de viatge, sempre que dormim en habitacions separades (García Montero). L'alegria és necessària a l'àmbit de la convivència ("ses òrbites en sincronia" -Antònia Font), el somriure més que mai i la paraula amable i generosa. Donem sempre la paraula. La millor paraula és la paraula donada. Defensem, també, l'alegria (llegiu si teniu temps per perdre -que és el temps millor aprofitat- el poema de Mario Bededetti Defensa de la alegría).

Què més deien les parets? (ho escrit malgrat hi ha qui no ho vulgui escoltar)

La llibertat no és un bé que posseïm. És un bé del qual, gràcies a les lleis, els reglaments, els prejudicis i la ignorància, ens hem vist desposseïts. (Nanterre)

I no obstant tot el món vol respirar i ningú pot respirar; i molts diuen "Respirarem més tard". I la major part no moren perquè ja estan morts. (Nanterre)

Queda estrictament prohibit prohibir. (Llei del 13 de maig de 1968). (Sorbonne)

No volem un món on la garantia de no morir de fam es compensi per la garantia de morir d'avorriment. (Odéon)

No és l'home, és el món el que s'ha tornat anormal. (A. Artaud). (Nanterre)

Oblidin-se de tot allò que han aprés. Comencin a somiar. (Sorbonne)

Descordin-se el cervell tan sovint com la bragueta. (Odéon)

Siguin realistes: demanin l'impossible. (Censier)

I jo, que no em vull avorrir (per això parlo d'alegria) començ(o) a somiar per demanar l'impossible... On cal apuntar-se?

Comentaris

Si senyor!

Sergi Atienza | 04/04/2007, 08:46

Així m'agrada sempre una passa endavant. Escolta Xavi, no t'enfadis jo també sóc una espècie de pessimista il·lusionat. Bé aprofito el teu blog per acomiadar-me de tu (tot i que sé que no és una acomiadament) i de l'institut, però sobretot dels alumnes que tant bé m'han tractat. Adéu i fins sempre.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb