...tot llegint filosofia

quadern desordenat de materials

Bolonya potser* sí; però així? / 2

xavier | 18 Març, 2009 20:56

La imatge és la mateixa. Però jo encara estic afectat per la contundència (no de la força que sempre és contundent, sinó de la situació).

També un video molt recomanable, d'un professor que en fa reflexió. És interessant sobretot perquè, ho diu, independentment de si un està a favor o en contra del procés, el que ha passat és més greu, va més enllà d'això, és el que significa...

És, per cert, professor d'Antropologia, vinculat als estudis de Filosofia.

I també el comentari, que havia comentat.

[...]

Comentaris

per què d'aquesta manera?

xavier, ara opinant | 18/03/2009, 21:09

El títol és voluntàriament ambigu: per què d’aquesta manera, és a dir, com a comentari i no com a anotació? Però també: per què d’aquesta manera, és a dir, amb brutalitat policial, ha acabat l’ocupació?

Primer de tot una qüestió molt bàsica. No es tracta de desanimar a ningú per seguir estudis universitaris. Ben al contrari crec que, sigui amb el pla que sigui, tothom hauria de tenir la possibilitat (la capacitat tothom la té) d’estudiar-hi, perquè la universitat et procura l’obertura fonamental al món que requereix ser humà, la qual comença amb el batxillerat.

No crec que ningú tampoc es desanimi perquè bàsicament no crec que massa gent llegeixi això, essent un bloc de treball annex a l’aula; però a vegades hi ha qui sí i em dec també a això, i avui migdia, quan he vist les primeres notícies, dolgut i indignat, tot d’una m’han vengut al cap alguns noms d’aquells que potser estau llegint-ho.

És cert que en relació a la orientació dels meus i meves alumnes potencialment universitaris tal vegada m’he de limitar a explicar la transició i descriure com serà l’estructura dels estudis. No ho crec que sigui cert. La informació hi és. El missatge és clar: estudia allò que creguis que et serà ser tu.
Però amb Bolonia s’hi juguen coses importants.

Seria absurd no voler respirar perquè l’aire està contaminat. No voler anar a la universitat (per Bolonia) és absurd. Però més ho és, més encara que no voler respirar, seguir respirant talment, perquè tanmateix ens avesam al fum i res no es pot fer.

Per això escric com a comentari, meditat, i no com a anotació. Així és més laberíntic i així és més secundari; i així potser hi hagi algun debat.

Bolonia és una tragèdia. Però no és un drama. No és un drama pels alumnes que començaran els seus estudis el curs vinent: hi haurà coses poc clares, però com sempre. Hi haurà problemes, però com sempre. Hi tothom acabarà amb el seu títol, ara sí, europeu.
És una tragèdia perquè el model que promou tendrà conseqüències socials i culturals no massa desitjables, des de la meva perspectiva.

Per què no estic d’acord?
Fonamentalment per la pèrdua d’autonomia de la universitat. Des de la possibilitat del finançament privat a la mercantilització de determinats àmbits (és a dir, per exemple, en el primer cas, empreses que financiïn estudis de grau superior segons els seus interessos comercials, o, en el segon cas, la gestió privada de determinats serveis com fer negoci amb el menjador: i després què? amb la biblioteca?). Però sobretot perquè es produeix una ruptura amb el model vigent: es pretèn adaptar la universitat al mercat. Quan precisament hauria de ser el mercat que s’adaptàs a la universitat, perquè, per dir-ho d’una altra manera el coneixement no és un negoci, sinó que en tot cas, el coneixement ha de determinar amb què es fa negoci i amb què no.
Es criticava que la universitat vivia d’esquenes a la societat i era com una bombolla. Però és que tal vegada havia de ser així: la universitat havia de ser el motor del canvi i el progrés social (no el mercat) i, en tot cas, la societat mirar cap a la universitat.
I, al final, com s’ha vist avui, pèrdua d’autonomia enfront al poder més descarnat: la violència brutal de l’Estat.
Pèrdua, per tant, d’autonomia (sí, autonomia, il·lustració... a què sona).
Després hi ha molts altres motius però s’hi relacionen.

Per què era necessària una reforma?
Hi ha elements interessants en el procès però contradictoris, que es resolen de manera insuficient, i que podien haver-se plantejat d’una altra manera.
Resumint:
1) la convergència europea, això és, homologació dels estudis. Que tal vegada no serà tan fàcil com es presenta. Dir-nos europeus no ens fa europeus. I no s’hauria de tractar de poder anar a treballar a qualsevol lloc d’Europa sinó d’accedir a uns estudis del mateix nivell.
2) dotar de prioritat a la inversió en educació: cosa que amb l’actual reforma no hi és del tot clar. Tenir més despesa en publicitat no vol dir haver-hi més despesa en investigació.
3) la ruptura amb estructures que perviuen de la universitat franquista i que endarrereixen la nostra evolució universitària. Paradoxalment aquestes estructures són les que estan promovent la reforma actual i per tant garanteixen el contrari: no superar el dèficit acadèmic i democràtic de les universitats de l’Estat Espanyol.

Finalment bregar per la dignitat de l’ensenyament universitari (per què hem de parlar d’estudis superiors: tanta por a la dimensió universal del coneixement) i per una idea de Europa que ara per ara només és un somni: l’Europa dels drets de l’home i del ciutadà (de la dona i la ciutadana, dels immigrants, també ciutadans), l’Europa plural i diversa, de la democràcia i la tolerància; una Europa que la Unió Europea prostitueix i traeix constantment.
Primer Maastricht, en allò econòmic i social, i Bolonya, ara, poden disoldre aquesta Europa.

Segurament, esperaven que el moviment d’estudiants es desactivàs en passar el temps, perquè el debat (no el debat sobre Bolonya, sinó el debat, així, en genèric, la conversa, la paraula que cerca) no interessa. Però la resistència ja era preocupant i finalment el poder ha acabat mostrant-se talment.

Salut i alegria: ara, sobretot, alegria...

Per cert, que molt del que està aquí està parlat amb n’Anna, estudiant universitària a Barcelona i que va cedir un primer escrit de situació sobre Bolonya fa ja temps per al blog. Parlar és la forma millor de pensar, i per tant, si hi ha alguna cosa ben pensada (que no benpensant) es deu a la conversa aquella.

la gent d’ordre, sempre acaba ordenant la realitat (a la seva manera)

xavier, una altra vegada | 18/03/2009, 22:13

també alguns aclariments sobre el primer post d’avui migdia: contingut, perquè volia sobretot atendre al fet.

per què “bolonia potser sí*; però no així?”? era un si condicional. no un sí afirmatiu. declarar el sí a bolonya és del tot absurd i innecessari. és un procés que té els seus ritmes i que prové d’un acord a nivells de ministres europeus.
i alerta: és una directriu, no una llei d’obligat compliment. es genera molta confusió. no prové del parlament democràtic.

a més: segurament sí.
no és derrotisme, és pessimisme de la raó.
el que volia dir, però, és que potser que sí que acabarà implantant-se, però era necessari assegurar-ho d’aquesta manera? i potser sí que hi ha algunes avantatges, però, per què no les discutim?
si tanmateix la partida està guanyada, perquè aquesta humiliació? per què aquest atemorir? per què aquest “aterrorismar” (Lledó dixit)?

què volia dir amb “un desequilibri entre l’accés al discurs dels crítics i dels administradors”? que el moviment no a bolonya (que aplega estudiants universitàri@s, però també a professors i professores, i altres col·lectius...) no té les mateixes possibilitats d’expressar-se, als mitjans de comunicació, amb campanyes publicitàries, amb les webs de les universitats... el diàleg no es dona amb igualtat. a vegades s’utilitzen eslògans simplistes o fins i tot falsos, però hi ha una lògica. el que importa és el debat.

cal recordar que Unamuno a més, era més paradigmàtic. s’havia alineat, en principi a l’exèrcit sublevat. la força, la violència (llegiu l’episodi amb Millán Astray) fa perdre completament la raó. hi ha qui diu que els estudiants havien protagonitzat alguns episodis violents. pensau-hi un minut: creieu que això es sosté realment?

per què llach? perquè no podem renunciar a la paraula, a les idees, a la llibertat. malgrat tot. hi ha qui s’hi ha desgastat en tot això, i qui sert un cert desànim, i desencant. encantem-nos encara.

i això de “la victòria no resulta mai com es pretenia”? amb les mateixes converses que al comentari anterior hi havia i una altra idea: quan els rectors de la universitat van demanar ajuda al govern, després de les primeres mobilitzacions, va resultat una situació patètica. unes formiguetes i poriolets alegres forçaven a tot l’engranatge administratiu a reconsiderar la manera com s’estava aplicant la reforma. la insignificància feia travelar el gegant d’allò establert. per tant, malgrat l’aplicació de les reformes, no podran ser en les mateixes condicions. no es farà amb total impunitat, sinó que s’haurà d’intentar convèncer una i una altra vegada. aquesta no és la victòria fàcil que de tot d’una s’havia plantejar.

i per què deia que “els estudiants potser no tinguessin la raó”? perquè tenien raó, tenien raons... però no LA raó. tot és discutible i no hem de pensar en termes de bàndols.

i de la solidaritat? reiterar-la. per això que deia i pel que havia dit. per pensar en aquells que per un moment durant aquest temps s’han aturat a pensar en el que passa, i simplement no han estat espectadors del que passa. perquè el que ha passat avui segurament afecta a tots i a totes.

pel·lícula: la estrategia del caracol

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb